Isao Takahata fa dècades que és una icona irrefutable de l'animació. En el seu debut al cinema, la tremendament trencadora "Hols: Prince Of The Sun" (1968), va alterar pràcticament totes les regles prèviament establertes en el cinema animat japonès; i la unió al seu vell company Hayao Miyazaki, que els va portar a co-fundar el mític Studio Ghibli, únicament pot titllar-se de llegenda viva.

És per tot això (i per la seva no menys encomiable carrera ja dins l'estudi, que inclou "La Tomba de les Lluernes" i "Records de l'Ahir", entre moltes altres) que em fa por resultar hiperbòlic al titllar "The Tale of the Princess Kaguya" no només de la meva pel·lícula preferida d'aquest Festival de Sitges, també de la meva pel·lícula preferida d'Isao Takahata. Per ser justos, encara està fresca en la meva ment; però durant el meu visionat, i entre una considerable quantitat de llàgrimes, no vaig poder evitar veure-la com l'obra més perfeccionada i madura de tot el que ha establert durant la seva llarga carrera.

L'aspecte visual mereix un punt i apart: potser la pel·lícula que més s'allunya del to habitual de l'estudi (amb la possible excepció de la seva obra immediatament anterior, "Els Meus Veïns, els Yamada"), la seva forma de plasmar-ho tot mitjançant el minimalisme més subtil, recorrent a la tinta i l'aquarel·la d'una forma tremendament poètica, funciona d'allò més bé per al descoratjador relat explicat; un que converteix el conte japonès del segle 10 que adapta, considerat la història japonesa més antiga existent, en una cosa completament fresca i nova.

Tanco aquest article amb una efusiva recomanació i desitjant amb totes les meves forces que aconsegueixi estrenar en cinemes més enllà de festivals com aquests, no sense abans agrair l'oportunitat d'haver pogut gaudir-la en la gran pantalla. El cinema va néixer per això.